Reconec que se’m fa complicat fer una valoració sobre l’acord de finançament, com suposo que ho deu ser per a la majoria de soferts i desconcertats ciutadans i ciutadanes d’aquest país.
L’anàlisi que cadascú en pugui fer, dependrà de les opinions que escolti, que seran fetes sempre segons l’òptica d’un color polític o un altre. Caldrà veure, amb el temps, si realment aquest acord es tradueix en una millora en les polítiques de tot tipus que pugui portar a terme el govern de Catalunya.
Si ens hem de basar en l’anàlisi que en fan els partits, ho tenim encara més complicat per realitzar una valoració objectiva, donat que tots estan fent el seu paper, el que marcava el guió. Els del govern ens ho intenten vendre com un gran pas endavant, com el millor acord assolit mai, fet que d’altra banda tampoc era gaire difícil, tenint en compte la desequilibradísisima situació de la qual partim.
Els de l’oposició, és a dir CIU, que per altra banda van dinamitar l’Estatut del 30 de setembre amb el pacte Mas-Zapatero que segurament hauria pogut possibilitar un millor acord, titllen el resultat final de decebedor. I des de les Espanyes, com sempre ens qualifiquen d’insolidaris, alimentats com sempre per l’artilleria mediàtica del Partit Popular.
Personalment penso que és evident que l’acord és insuficient, que no ens resoldrà grans problemes i que les xifres s’exposen amb una ambigüitat que crea una gran confusió. Ara bé, també és cert que no tenim gaire eines per negociar, que no tenim força i que sempre que haguem de negociar amb l’estat espanyol tenim les de perdre. L’únic camí per tenir el millor finançament possible, el podrem exercir quan siguem un país independent i lliure, quan no ens calgui regatejar amb ningú per aconseguir res. Llavors serem solidaris, solidaris perquè volem, quan volguem i amb qui volguem, perquè tenim voluntat de ser-ne; però no com ara, que ho som en la mesura que ens obliguen, mentre segueixen odiant-nos i titllant-nos de tot el contrari.
Fa 12 hores
